Conducta de acumulación: características, particularidades, complicaciones y diferentes estrategias de manejo en la práctica clínica real

Abstract

Acumular objectes és un símptoma que pot estar present en múltiples patologies com el trastorn psicòtic, la depressió, el deteriorament cognitiu, el consum d’alcohol i el trastorn d’acumulació (TA), entre altres. Tot i ser un problema freqüent, l’acumulació d’objectes és una conducta amb poca representació en la literatura científica. A més, la majoria d’estudis provenen de mostres de voluntaris i són pocs els que provenen de la pràctica clínica habitual. La tesi consta de 2 estudis de pacients extrets de la pràctica clínica habitual. Per valorar la gravetat de l’acumulació s’ha utilitzat l’escala Clutter Image Rating (CIR). Es van incloure en els estudis aquells individus amb una puntuació de l’escala CIR >= 4, que és la que es considera que és clínicament significativa. El primer dels estudis va incloure 243 subjectes i descriu que la conducta d’acumulació sovint passa desapercebuda en les seves etapes inicials, amb un retard mitjà en la seva detecció d’uns 10 anys. Tots els subjectes inclosos en aquest estudi presentaven acumulació greu i múltiples complicacions per acumulació, fins i tot aquells que no complien els criteris diagnòstics per a TA. El TA va ser el diagnòstic més comú en el 48,1% dels pacients. Els pacients en els quals l’acumulació era deguda a patologies diferents del TA, sovint tenien trastorn per consum d’alcohol. El segon estudi consta de 214 individus amb acumulació clínicament significativa (CIR >=4) seguits durant 2 anys. En aquest estudi es van avaluar i comparar tres enfocaments diferents per a la gestió de l’acumulació en pacients no col·laboradors: (1) enfocament de gestió de casos amb personal a temps complet i parcial, (2) enfocament de gestió de casos basat en la col·laboració en xarxa interprofessional i (3) atenció rutinària de serveis socials sense gestió específica d’acumulació dirigida per un treballador social. Es va aconseguir la resolució en el 84,5%, 36,4% i 36,6% dels casos gestionats per les estratègies (1), (2) i (3), respectivament. L’estudi conclou que la gestió de casos amb un equip a temps complet va ser la més efectiva per resoldre l’acumulació severa en pacients no voluntaris, suggerint que centralitzar la gestió de casos en un equip de professionals especialitzats i autònoms podria ser la millor estratègia per resoldre l’acumulació clínicament significativa en pacients no col·laboradors.

Acumular objetos es un síntoma que puede estar presente en múltiples patologías como el trastorno psicótico, la depresión, el deterioro cognitivo, el consumo de alcohol y el trastorno de acumulación (TA) entre otros. A pesar de ser un problema frecuente, la acumulación de objetos es una conducta con poca representación en la literatura científica. Además, la mayoría de estudios provienen de muestras de voluntarios y son pocos los que provienen de la práctica clínica habitual. La tesis consta de 2 estudios de pacientes extraídos de la práctica clínica habitual. Para valorar la gravedad de la acumulación se ha utilizado la escala Clutter Image Rating (CIR). Se incluyeron en los estudios aquellos individuos con una puntuación de la escala CIR >= 4, que es la que se considera que es clínicamente significativa. El primero de los estudios incluyó a 243 sujetos y describe que la conducta de acumulación a menudo pasa desapercibida en sus etapas iniciales, con un retraso medio en su detección de unos 10 años. Todos los sujetos incluidos en este estudio presentaban acumulación grave y múltiples complicaciones por acumulación, incluso aquellos que no cumplían los criterios diagnósticos para TA. El TA fue el diagnóstico más común en 48,1% de los pacientes. Los pacientes en los que la acumulación era debida a patologías diferentes al TA, a menudo tenían trastorno por consumo de alcohol. El segundo estudio consta de 214 individuos con acumulación clínicamente significativa (CIR >=4) seguidos durante 2 años. En este estudio se evaluaron y compararon tres enfoques diferentes para el manejo de la acumulación en pacientes no colaboradores: (1) enfoque de gestión de casos con personal a tiempo completo y parcial, (2) enfoque de gestión de casos basado en la colaboración en red interprofesional y (3) atención rutinaria de servicios sociales sin gestión específica de acumulación dirigida por un trabajador social. Se alcanzó la resolución en 84.5%, 36.4% y 36.6% de los casos gestionados por las estrategias (1), (2) y (3), respectivamente. El estudio concluye que la gestión de casos con un equipo a tiempo completo fue la más efectiva para resolver la acumulación severa en pacientes no voluntarios, sugiriendo que centralizar la gestión de casos en un equipo de profesionales especializados y autónomos podría ser la mejor estrategia para resolver la acumulación clínicamente significativa en pacientes no colaboradores.

Hoarding behaviour is a symptom that can be present in multiple pathologies such as psychotic disorder, depression, cognitive impairment, alcohol use, and hoarding disorder (HD), among others. Despite being a frequent problem, hoarding behavior is underrepresented in the scientific literature. Additionally, most studies come from volunteer samples, and few come from routine clinical practice. The thesis consists of 2 studies of patients drawn from routine clinical practice. To assess the severity of hoarding, the Clutter Image Rating (CIR) scale was used. Individuals with a CIR scale score >= 4, which is considered clinically significant, were included in the studies. The first study included 243 subjects and describes that hoarding behavior often goes unnoticed in its early stages, with an average detection delay of about 10 years. All subjects included in this study had severe hoarding and multiple hoarding-related complications, even those who did not meet the diagnostic criteria for HD. HD was the most common diagnosis in 48.1% of the patients. Patients whose hoarding was due to pathologies other than HD often had alcohol use disorder. The second study consists of 214 individuals with clinically significant hoarding (CIR >=4) followed for 2 years. This study evaluated and compared three different approaches to managing hoarding in non-cooperative patients: (1) case management approach with full-time and part-time staff, (2) case management approach based on interprofessional network collaboration, and (3) routine social services care without specific hoarding management led by a social worker. Resolution was achieved in 84.5%, 36.4%, and 36.6% of cases managed by strategies (1), (2), and (3), respectively. The study concludes that case management with a full-time team was the most effective in resolving severe hoarding in non-voluntary patients, suggesting that centralizing case management in a team of specialized and autonomous professionals could be the best strategy to resolve clinically significant hoarding in non-cooperative patients.