Unveiling Leprosy at Sant Llàtzer Hospital: A Comprehensive Bioarchaeological Study of Leprosy’s Historical Impact on Barcelona

Abstract

El cementiri de l’hospital de Sant Llàtzer (segles XII-XVIII) és el primer directament associat a una leproseria que ha estat excavat a Espanya. El principal objectiu d’aquesta Tesi és contribuir a reconstruir la història de la lepra a Barcelona a partir de l’anàlisi bioarqueològica de les restes esquelètiques que s’hi van recuperar (n=87). Amb aquesta fi, se n’ha avaluat la freqüència de lesions òssies relacionades amb la lepra i s’ha treballat en la reconstrucció dels patrons dietètics i de mobilitat d’aquests individus a partir d’una anàlisi isòtops estables. D’aquesta manera, s’ha pogut explorar com eren percebuts els malalts de lepra a la Barcelona medieval i moderna i com s’integraven a la societat.

L’anàlisi ha permès identificar 21 individus com a possibles i probables casos de lepra (el 24.1%). No obstant, s’ha observat que aquesta freqüència varia al llarg dels segles, indicant possibles canvis en l’ús de la necròpolis.

L’anàlisi dels isòtops estables del carboni i el nitrogen han revelat un patró dietètic que es manté consistent entre diferents grups d’edat, sexes i períodes històrics, amb una dieta basada en el consum de plantes C3 i suplementada amb proteïna animal. S’han observat canvis abruptes en el patró dietètic de tres de cinc individus, causats per un increment en el consum de proteïna terrestre i marina, cosa que concorda amb l’evidència documental que a l’hospital s’administrava una dieta específica amb finalitat terapèutica als malalts. L’anàlisi dels isòtops de l’estronci i l’oxigen ha permès identificar 3 individus no locals de 33 analitzats, indicant que a Sant Llàtzer probablement es prioritzaven les admissions dels malalts de la ciutat o rodalies. No obstant, la presència d’individus no locals evidencia que l’hospital acollia també a malalts de fora de Barcelona.

No hi ha evidències que suggereixin que els malalts de lepra eren marginats a Barcelona abans del segle XIX. Contràriament, els resultats de la recerca històrica, arqueològica i biomolecular indiquen que els malalts no eren pas aïllats, sinó que es relacionaven amb la ciutat i fins i tot viatjaven.

El cementerio del hospital de Sant Llàtzer (siglos XII-XVIII) es el primero directamente asociado a una leprosería que se ha excavado en España. El objetivo principal de esta Tesis es contribuir en la reconstrucción de la historia de la lepra en Barcelona a partir del análisis bioarqueológico de los restos esqueléticos que se recuperaron de este (n=87). Para ello, se ha evaluado la frecuencia de lesiones óseas relacionadas con la lepra y se han analizado los patrones dietéticos y de movilidad de estos individuos a partir del análisis de isótopos estables. De esta forma, ha sido posible explorar cómo eran percibidos los enfermos de lepra en la Barcelona medieval y moderna y cómo se integraban en la sociedad.

El análisis ha permitido identificar 21 individuos como posibles y probables casos de lepra (el 24.1%). No obstante, se ha observado que esta frecuencia varía a lo largo de los siglos, indicando posibles cambios en el uso de la necrópolis.

El análisis de los isótopos estables del carbono y el nitrógeno ha revelado un patrón dietético que se mantiene constante entre diferentes grupos de edad, sexos y periodos históricos, con una dieta basada en el consumo de plantas C3 y suplementada con proteína animal. Se han observado cambios abruptos en los patrones dietéticos de tres de cinco individuos, vinculados a un incremento del consumo de proteína terrestre y marina. Esto concuerda con la evidencia documental de que en el hospital se administraba una dieta específica con finalidades terapéuticas a los enfermos. El análisis de los isótopos del estroncio y el oxígeno ha permitido identificar 3 individuos no locales de 33 analizados, cosa que sugiere que en Sant Llàtzer se priorizaba la admisión de enfermos de la misma ciudad o sus cercanías. No obstante, la presencia de individuos no locales evidencia que en el hospital también se acogía a enfermos de fuera de Barcelona.

No hay evidencias que sugieran que los enfermos de lepra fueran marginados en Barcelona antes del siglo XIX. Al contrario, los resultados de la investigación histórica, arqueológica y biomolecular indican que los enfermos no eran aislados, sino que se relacionaban con la ciudad e incluso emprendían viajes.

The cemetery of Sant Llàtzer Hospital (12th-18th c.) is the first one directly associated with a leprosarium excavated in Spain. The primary objective of this thesis is to contribute new insights into the history of leprosy in Barcelona through the bioarchaeological examination of the human skeletal remains recovered from it (n=87). This research evaluated the frequency of leprosy-related skeletal changes and reconstructed dietary and mobility patterns using stable isotope analyses in order to explore how leprosy sufferers were perceived and integrated into society in medieval and early modern Barcelona.

The analysis identified 21 individuals (24.1%) as highly suggestive of having suffered from leprosy. However, this frequency varied across centuries, reflecting changes in cemetery use.

Isotopic analysis of carbon and nitrogen showed a consistent dietary pattern among different age groups, sexes, and historical periods, with a diet based on C3 terrestrial plants and supplemented by animal protein. Abrupt dietary shifts in three of five individuals, marked by increased consumption of terrestrial and marine animal protein, align with historical records of therapeutic dietary regimens at the hospital. Strontium and oxygen isotope analyses identified 3 non-local individuals out of 33, suggesting that Sant Llàtzer Hospital prioritised local admissions. However, the presence of non-local individuals demonstrates that the hospital also accommodated individuals from outside Barcelona.

There is no evidence to suggest that individuals with leprosy were marginalised in Barcelona prior to the 19th century. Conversely, historical, archaeological, and biomolecular data indicate that leprosy sufferers were far from secluded.